La maternitat d'Elna

Ahir vaig assistir amb l'Aintzane Conesa a un acte organitzat per ATENA dones a Sant Cugat que em va trasbalsar per la seva gran humanitat. Vam anar a sentir a Assumpta Montellà que presentava el seu llibre La maternitat d'Elna: bressol dels exiliats. A la sala d'actes escoltant la història d'Elisabeth Eidenbenz el temps es va fer molt curt.

Vaig sentir una persona Assumpta Cartellà amb vocació per la història, una dona sensible i savia, una ciutadana compromesa amb Catalunya. Vaig eixamplar l'esperit en sentir el que havia fet Elisabeth Eidenbenz per les dones exilades i pels infants. La força dels seus ideals no pot deixar indiferent a ningú. Vaig saber més de la duresa i del drama de l'exili republicà als camps de concentració francesos. Vaig sortir esperançat que, encara que tard, massa tard, arribem a saber més sobre l'exili i per tant més sobre nosaltres mateixos.

En acabar la conversa amb l'Aintzane va servir per deixar sortir emocions i sensacions contingudes. En un moment, de passada, em va dir el meu avi havia estat a les platges d'Argelers...

L'estratègia de l'oblit

Propiciar l'acord i l'entesa són per a mi elements essencials de la política que ens toca protagonitzar a Catalunya i a Espanya. Alguns obliden massa aviat els anys foscos d'Aznar.

Algú hagués pogut imaginar que en tan poc temps s'aprovés el nou Estatut?

Algú hagués pogut imaginar el retorn dels papers de Salamanca?

Algú hagués imaginat un acord econòmic de 3.445 milions d'euros per inversió a Catalunya?

La resposta del senyor Zaplana a aquest darrer acord no s'ha deixat esperar: estos presupuestos rompen la cohesión del territorio nacional. Unes paraules que parlen per si mateixes i que emfatitzen encara més la radicalitat del canvi.

L'altre dia veia en una roda de premsa de CiU un lema de la seva pre-campanya: ERCPSOEPSCICV o CiU. I el PP ja no surt? Una possible explicació per l'oblit: ara ja no interessa recordar.

Fets, no paraules! sintetitza aquesta profunda transformació de les relacions Catalunya - Espanya, impossible de somniar tres anys enrrera. Ara és possible avançar en la unió en la diversitat com a millor via per a la convivència. Ara és possible avançar en una concepció d’estat basada en el diàleg i la recerca de solucions.

Més enllà de la política...

Pretenc que aquest sigui un espai de relació amb els ciutadans i ciutadanes més enllà de la política.

Les persones no ens definim sols per una cosa, per una sola dimensió. Sóc pare de família, sóc professional de la gestió pública especialitzat en temes de qualitat de servei, sóc militant del PSC, sóc ciclista de muntanya, sóc lector de novel·les... Aquest és un espai per comunicar les moltes coses que m'interessen, per no amagar dubtes, per explicar les petites o grans passions, i, també per sentir i escoltar a l'altre. Aquest és un espai de relació que espero que sempre guardi respecte i educació. Aquest és un espai d'una persona amb vocació de servei públic però molt gelós de la seva intimitat.

Trobo que no hi ha millor forma de començar que un poema del meu amic Carles Torner. Un poema que ens parla de tot allò que la paraula escrita mai podrà arribar a explicar del tot, de les històries ocultes de les ciutats,... Perquè la política, troba tot el seu sentit per mi en la profunditat dels ideals, en les ganes de fer un món més just. Unes grans creences que s'arrelen i parteixen de les petites coses i les pròpies vivències.

Venint del mar, veig la ciutat des del meu rai,

altiva, i la muntanya, al fons, que amaga

a l'ull tot l'horitzó. De sobte, em vaga,

de cara al vent, mirar sencer l'espai

que s'obre més enllà: ciutats d'obaga,

callades veus, històries de mai

que em van poblant de vida el pensament

i el cor eixamplen. Com l'alè del vent

que escolto en les onades, jo comparo

tantes ciutats absents, sense cançons,

amb el meu cant; llavors m'alço i m'amaro

d'himnes no escrits, amors traïts, vells mons,

somnis, oblits: veig la ciutat oculta.

Tota promesa morta, el cant la indulta,

mentre em capbusso al mar que no té fons.