M'he confessat en aquest blog practicant del ciclisme de muntanya. La proximitat amb Collserola permet fer als veïns i veïnes de Sant Cugat petites aventures sense necessitat d'agafar el cotxe. Per a mi confesso que es tracta més que d'un hàbit saludable d'una necessitat mental. El cansament físic m'ajuda a situar les càrregues de feina i la tensió de la setmana en el seu lloc. La natura, el silenci, sentir la respiració d'un mateix i l'esforç de pedalar és un espai de reconciliació que intento cuidar i mantenir, que intento protegir en l'agenda.
He fet en pocs dies de diferència dues sortides que us recomano. La primera a la Santa Creu d'Olorda, tot passant per la Rierada i Sant Bartomeu de la Quadra. Es tracta d'una ruta de quasi 40 km amb un desnivell acumulat de 900 metres. La segona més suau a Torre Baró, de 35 km i poc més de 600 metres de desnivell. Del primer itinerari destaco el paisatge boscòs i humit, del segon les vistes sobre la ciutat de Barcelona. Aquest és el petit gran tresor de la meva ciutat: tenir Collserola a tocar. Algun altre dia parlaré amb més deteniment d'alguna gesta èpica en bicicleta. No podré resistir-me!
La ciutat que vull, per la qual treballo, valora, estima, protegeix aquests espais de reconciliació dels ciutadans amb si mateixos. Això és la qualitat de vida, la de veritat la diària. La ciutat que vull és una ciutat en la qual aquests espais siguin possibles per a tots i per a totes. Confesso que quan vaig en bicicleta trobo molts homes i molt poques dones. I a voltes em pregunto si les oportunitats per gaudir d'aquests espais personals, sigui la bicicleta o qualsevol altre, són iguals amb independència del sexe.
