Can Magí. Crònica de la lentitud i de la insistència

Ahir vam fer una roda de premsa al barri de Can Magí per demanar per enèsima vegada un camí per a vianants amb l'estació de Coll Favà. Una necessitat que els veïns i veïnes demanen i que no hi ha forma de concretar. Els socialistes pensem que el que es planteja té tot el sentit, per això hem expressat públicament el nostre suport. Volem contribuir amb la nostra acció política a millorar la qualitat de vida dels qui hi viuen.

Aquesta és una zona de la ciutat que simbolitza la pitjor política urbanística de CiU a Sant Cugat. Un barri encaixat entre la Ronda Nord i la via de ferrocarrils. Uns habitatges massa pròxims a importants artèries de comunicació: tren (en el futur AVE), Ronda Nord, carretera de Roquetes. Un nucli que no té una bona connexió amb el barri de Coll Favà on es troben els serveis públics i privats que els ciutadans utilitzen: escola bressol, equipaments esportius, Centre d'Assistència Primària, comerç, supermercat, escola de primària... Per aquest barri, mal pensat des del seu inici, la millora d´'accessibilitat amb RENFE i amb Coll Favà és la primera de les prioritats.

La connexió per a vianants amb l'estació és vella. Fa més de quatre anys que hi treballem, molt abans fins i tot que la línia entrés en funcionament. Tants anys com els que portem demanant un semàfor per facilitar l'accés amb Coll Favà, que finalment sembla que ben aviat s'instal·larà. Hem hagut d'aprovar fins a tres mocions en el Ple Municipal i insistir i insistir. Aquesta és una crònica que té dues cares de la mateixa moneda: la lentitud dels qui governen i la insistència dels veïns.

El temps sembla que s'hagi aturat a Can Magí per a l'equip de govern municipal. Ja ho deia en forma de joc el poeta Joan Brossa que la realitat existeix més enllà del que alguns s'entossudeixin, per moltes excuses que donin, per moltes paraules...

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat

- ja ha quedat enrera després de la lectura.

La resta del poema és el futur,

que existeix fora de la vostra

percepció.

Els mots

són aquí, tant si els llegiu

com no. I cap poder terrestre

no ho pot modificar.

Un respir per Amèrica i pel món

La contundent victòria del Partit Demòcrata als Estats Units és una excel·lent notícia per a tots els que no ens agrada la deriva neo-conservadora d'aquest gran país. El resultat és també una bona notícia perquè suposa obrir una revisió en profunditat de la política americana en el conflicte de l'Irak. Particularment m'alegro de la primera conseqüència del canvi de mapa polític: la destitució de Donald Rumsfeld, una de les persones que ha jugat un paper més nefast en l'esfera americana i internacional. Us recomano, si no ho heu fet, que llegiu el llibre "Contra todos los enemigos" de Richard A. Clarke.
He tingut l'oportunitat de conèixer de prop la complexitat de la política nord-americana. L'any 1997 hi vaig estar tres setmanes amb una beca del Departament d'Estat per conèixer i estudiar el sistema polític americà. Després d'aquesta data hi vaig tornar en tres ocasions, la darrera l'any passat. Any rera any he vist amb els meus propis ulls com s'accentuaven els trets més conservadors en la vida pública americana, i especialment el lligam entre religió i política. Aquest gran resultat suposa una oportunitat per un veritable canvi de rumb ideològic, una gran ocasió per trancar la influència dels sectors més reaccionaris i per tornar a enllaçar amb la millor tradició del liberalisme americà que emfatitza la llibertat i els drets humans.

La campanya demòcrata deixa una bona pràctica política. Ho remarcava l'analista americana Amy Kauffman en un article a La Vanguardia: "la energía negativa no basta para convencer a las personas a favor de un cambio, y a partir de esa constatación formuló (referint-se a Nancy Pelosi) un programa político democráta" i afegeix "los demócratas no deben olvidar que han sido las ideas y no la rabia lo que les ha dado el gran impulso actual".
El resultat és una esperança. Algú va dir amb raó que mai un resultat havia estat tan decisiu per la història global del món com l'ajustat i manipulat resultat de l'Estat de Florida en la campanya presidencial Bush vs. Gore. L'elecció presidèncial del 2008 ja ha començat i ens afecta a tots!

Sobre la diferència i l'estil

No he escrit en el meu blog des de fa dies. Tractaré de ser més constant a partir d'ara.

La formació del govern d'entesa catalanista i d'esquerres és una excel·lent notícia per la Catalunya social. Ara tenim una bona oportunitat per profunditzar en les polítiques que més ens afecten des d'una perspectiva d'eixamplar els serveis públics i no dels ajuts o dels xecs. Crec que aquesta ha estat la diferència més significativa en aquesta campanya des del punt de vista ideològic entre CiU i PSC. Cal anotar-ho pel futur, és un debat que tornarà!

Si un tema de la campanya ha tingut però conseqüències polítiques ha estat l'estil de fer política. El dia de repartiment del Dvd molts ho comentàvem: s'han equivocat! Els dirigents de CiU no han entès que a Catalunya l'aznarisme va provocar com a reacció un rebuig per la confrontació i les desqualificacions. Si una cosa hem encertat els socialistes ha estat accentuar l’estil que fa del diàleg, de l’entesa un tret principal. Ho deia José Montilla al míting de Sant Cugat quan explicava la seva visió i ressaltava la importància de sumar en política, de teixir relacions en aquesta etapa de la política catalana. També de defensar els ideals amb fermesa i convicció però, sobretot, sense prepotència. De veritat més enllà del que toca dir algú es pensava que podria governar sol ? Com imaginàven el dia 2 de novembre quan del que es tracta és de seure i parlar?